MESOPOTAMIA :
La història de Mesopotàmia és documentada del 10000 aC al 637 dC (conquesta musulmana). El període més important se situa, però, entre el 3100 i el 538 aC, durant el qual fou bressol de tres civilitzacions: sumèria, babilònica i assíria.
A causa de la seva excel•lent posició geogràfica, que en fa una cruïlla entre el món iranià i la Mediterrània, i de la seva riquesa agrícola, que la converteix en terra de sedentarització, Mesopotàmia fou cobejada sempre pels nòmades (gutis, amorreus, hurrites, cassites, arameus, etc.).
A diferència de l'Egipte faraònic, on el Nord es presenta obert a les influències estrangeres i el Sud és nacionalista i conservador, a Mesopotàmia el Nord és unificat, expansionista i conservador, representat pels assiris, i el Sud cultivat i generador de cultura, al principi sumeri en una gran part, semititzat després (babilonis, arameus), on predominà en llargs períodes de la seva història l'organització política de la ciutat estat.
A causa de la seva excel•lent posició geogràfica, que en fa una cruïlla entre el món iranià i la Mediterrània, i de la seva riquesa agrícola, que la converteix en terra de sedentarització, Mesopotàmia fou cobejada sempre pels nòmades (gutis, amorreus, hurrites, cassites, arameus, etc.).
A diferència de l'Egipte faraònic, on el Nord es presenta obert a les influències estrangeres i el Sud és nacionalista i conservador, a Mesopotàmia el Nord és unificat, expansionista i conservador, representat pels assiris, i el Sud cultivat i generador de cultura, al principi sumeri en una gran part, semititzat després (babilonis, arameus), on predominà en llargs períodes de la seva història l'organització política de la ciutat estat.
Els texts cronològics són més nombrosos i millors que aquells amb què hom compta, per exemple, per a l'Egipte faraònic. Això és degut, segurament, al fet que els mesopotamis eren afeccionats a establir llistes i a catalogar i al fet que la tauleta d'argila, el seu material d'escriptura bàsic, resultava molt més resistent que no pas el papir dels egipcis.
Mesopotàmia significa entre rius ja que es va desenvolupar entre el Eufrates i el Tigris. Es va dividir històricament en dues regions: l’Alta Mesopotàmia o Assíria, situada al nord i habitada pels assiris, i la Baixa Mesopotàmia o Caldea, situada al sud i habitada pels sumeris i accadis. La història política va estar marcada per l’alternança en el poder d’aquest pobles.Durant el període prehistòric (10000-3100 aC), al nord de Mesopotàmia hi ha els jaciments i les cultures més antics: Jarmo, cultura de Samarra i, sobretot, la cultura de Tall Halaf, que s'estén des d'aquest jaciment, prop de Mossul, fins a la Mediterrània. N'és típica la ceràmica pintada.
Durant la protohistòria (3100-2700 aC) el nord s'estanca, mentre que el sud acompleix una sèrie de transformacions fonamentals: en la cultura d'Uruk IV apareix per primera vegada l'escriptura, ideogràfica, neixen l'estatuària i el relleu, i en la de Gamdat Nasr hom comença a construir palaus. Ambdues cultures s'estengueren al nord de Mesopotàmia i a Síria. A l'inici del període històric (2700 aC), Mesopotàmia era poblada per semites i per sumeris, ambdós emigrats a la zona, on ja hi havia una població autòctona. Mentre que els semites són ben coneguts, els sumeris constitueixen un misteri quant al lloc d'origen i a la llengua.
Mesopotàmia significa entre rius ja que es va desenvolupar entre el Eufrates i el Tigris. Es va dividir històricament en dues regions: l’Alta Mesopotàmia o Assíria, situada al nord i habitada pels assiris, i la Baixa Mesopotàmia o Caldea, situada al sud i habitada pels sumeris i accadis. La història política va estar marcada per l’alternança en el poder d’aquest pobles.Durant el període prehistòric (10000-3100 aC), al nord de Mesopotàmia hi ha els jaciments i les cultures més antics: Jarmo, cultura de Samarra i, sobretot, la cultura de Tall Halaf, que s'estén des d'aquest jaciment, prop de Mossul, fins a la Mediterrània. N'és típica la ceràmica pintada.
Durant la protohistòria (3100-2700 aC) el nord s'estanca, mentre que el sud acompleix una sèrie de transformacions fonamentals: en la cultura d'Uruk IV apareix per primera vegada l'escriptura, ideogràfica, neixen l'estatuària i el relleu, i en la de Gamdat Nasr hom comença a construir palaus. Ambdues cultures s'estengueren al nord de Mesopotàmia i a Síria. A l'inici del període històric (2700 aC), Mesopotàmia era poblada per semites i per sumeris, ambdós emigrats a la zona, on ja hi havia una població autòctona. Mentre que els semites són ben coneguts, els sumeris constitueixen un misteri quant al lloc d'origen i a la llengua.
La dinastia I de Babilònia (1894-1595 aC), fundada per l'amorita Sumuabum (1894-1881 aC), arribà al cim del seu poder amb Hammurabi (1792-1750 aC), el qual unificà Mesopotàmia. El seu triomf representà la submissió dels sumeris, que a poc a poc desaparegueren del món mesopotàmic. Reforçament del poder reial i centralització són dues de les característiques d'aquest període.
Nabucodonosor II (605-562 aC), el monarca més important de la dinastia assíria, conquerí Jerusalem (598 aC), conquesta que repetí el 586, i aleshores deportà els jueus ("captivitat babilònica"). El darrer sobirà, Nabònid (556-539 aC), plantà cara al persa Cir II el Gran, però inútilment, car aquest conquerí Babilònia i posà fi a la dinastia.
Després de la conquesta persa, Mesopotàmia fou dividida en dues satrapies: Assíria i Babilònia (538-331 aC). Els aquemènides es mostraren talment respectuosos amb els costums i la religió del país que incorporaren fins i tot el babilònic a llurs inscripcions monumentals. Això no impedí les revoltes: dues sota Darios I, la primera obra de Nidintubel, el qual adoptà el nom de Nabucodonosor III, i la segona de l'arameu Araha, i una altra (483 aC) en el regnat de Xerxes I, el qual derrotà el seu capitost Šamaš-irba i arruïnà Babilònia.
La dominació persa sobre Mesopotàmia acabà amb la victòria d'Alexandre el Gran sobre Darios III a Gaugamela (331 aC). El 312, Seleuc I, fundador de la dinastia que porta el seu nom), prengué la regió a Antígon Monóftalmos. El període selèucida o grec (331-140 aC) es caracteritzà per la construcció d'un gran nombre de viles (Selèucia, entre altres, prop de Babilònia) i pels intents d'hel•lenitzar Mesopotàmia. Malgrat això, les tradicions culturals locals es mantingueren (escola d'escribes d'Uruk).
Mitridates I el Gran (174-136 aC), rei dels parts, conquerí Mesopotàmia als selèucides (140 aC) i bastí la seva capital, Ctesifont, prop de Selèucia. Típiques del període part són les lluites freqüents d'aquest poble iranià amb els romans, la frontera entre els quals era l'Eufrates.
El 53 aC, Cras fou derrotat pel part Orodes I (5637 aC) a Carrhes; el 116 dC, Trajà ocupà Ctesifont, però Adrià renuncià a les conquestes del seu predecessor; en el regnat del part Vologes III (148-191 dC), Antoní Pius incendià Selèucia i Ctesifont i el 199 Septimi Sever saquejà aquesta.
El 53 aC, Cras fou derrotat pel part Orodes I (5637 aC) a Carrhes; el 116 dC, Trajà ocupà Ctesifont, però Adrià renuncià a les conquestes del seu predecessor; en el regnat del part Vologes III (148-191 dC), Antoní Pius incendià Selèucia i Ctesifont i el 199 Septimi Sever saquejà aquesta.
Els sassànides, iranians com els parts, s'apoderaren de Mesopotàmia el 224 després de la victòria de llur rei Ardašir I (224-241 dC) sobre Artaban IV. Mantingueren l'administració territorial parta, heretada dels imperis anteriors, els quals l'havien adoptada d'assiris i babilonis. Llurs lluites amb els bizantins, hereus dels romans a l'Imperi d'Orient, foren freqüents.
Recuperada Mesopotàmia pels sassànides al s IV, al VI la perderen quan Hormizd IV la cedí al bizantí Maurici (582-602 dC). Poc després, Cosroes II (590-628 dC) la recuperà de mans de Focas. El 627, Heracli (610-641 dC) derrotà Cosroes II prop de Nínive. Deu anys més tard (637 dC), els àrabs prengueren la regió als sassànides després de la decisiva batalla de Qadisiyya.
Recuperada Mesopotàmia pels sassànides al s IV, al VI la perderen quan Hormizd IV la cedí al bizantí Maurici (582-602 dC). Poc després, Cosroes II (590-628 dC) la recuperà de mans de Focas. El 627, Heracli (610-641 dC) derrotà Cosroes II prop de Nínive. Deu anys més tard (637 dC), els àrabs prengueren la regió als sassànides després de la decisiva batalla de Qadisiyya.
La primera escriptura de Mesopotàmia era pictogràfica, és a dir, els símbols representaven objectes o conceptes reals. Amb el temps, es van anar desenvolupant símbols fonètics (els que representen un so), però els pictogrames mai no es van abandonar del tot. Aproximadament cap al 2600 aC va aparèixer la literatura més antiga. En un principi eren exclusivament llistes de reis, però aviat es van completar amb relats mítics. Els himnes van ser, potser, el gènere literari més conreat. Un text de I'any 1900 aC explica la celebració del ritus sagrat del matrimoni pel rei Idin Agan d'Isin i la sacerdotessa d'Inanna.
Diverses col·leccions de cartes presenten els reis assiris preocupats per les províncies de I'Imperi; això demostra que en els relats literaris es barrejaven fets quotidians amb I'exaltació a la monarquia i altres factors polítics .Més enllà dels textos jurídics, el més important dels quals és el famós codi d'Hammurabi, es considera que l'obra cabdal de la literatura mesopotàmica és el Poema de Ilgamesh, un heroi sumeri, en que es descriu un diluvi de manera semblant a la que posteriorment es va recollir en la Bíblia. En l'anomenada biblioteca d'Assurbanipal, a Nínive, s'han trobat milers de tauletes amb himnes religiosos, tractats de ciència, relats histories i una amplia gamma d'escrits molt variats.
