Catalan (varios temas)

Formes personals dels verbs: 
Son la majoria i estan associades a persones gramaticals.

Formes no personals dels verbs:
Ni ha poques i no estan associades a cap forma gramatical.

Infinitiu

L'infinitiu és una de les formes no personals del verb en moltes llengües 

(juntament amb el gerundi i el participi). Tenen propietats lèxiques properes al nom i no poden formar 

unaoració simple llevat que estiguin dins una perífrasi verbal.

El temps verbal ens indica quan passa l'acció del verb. El present expressa accions que passen ara. Exemple: En Pep canta. El passat o pretèrit expressa accions que ja han passat. En aquest cas distingim si l'acció ha passat fa poc (pretèrit indefinit) o ja fa temps que va passar (pretèrit perfet perifràstic). Exemples: En Pepha cantat. En Pep va cantar. El futur expressa accions que encara han de passar. Exemple:En Pep cantarà.

Els temps verbals simplesestan formats per un sol verb. Els temps verbals compostosestan formats amb el verbhaver i el participi del verb que conjuguem. El pretèrit perfet perifràstic es forma amb vaig, vas, va, vam, vau, van i l'infinitiu del verb que conjuguem.

Els verbs expressen de quina manera sent el parlant les accions.

• El mode indicatiu expressa una acció real. Exemple: He nascut a Reus.
• El mode subjuntiu expressa un desig o una possibilitat. Exemple: Vull que plogui.
• El mode imperatiu expressa una ordre. Exemple: Vine!
• El mode condicionalexpressa una acció que es produeix si es compleix una condició.
•  Exemple: Si pogués, aniria al cine.

FIGURES RETÒRIQUES
Al·literació
Repetició volguda d’uns mateixos sons al llarg d’uns versos.

Xoca l’embruix de clenxes arrauxades amb un esqueix de xarpelleres fluixes. S’eixamplen les eixides enxubades, s’aixequen eixams de moixes bruixes. Hipèrbole Figura que es fonamenta en una exageració evident Tronen els canons i, en la distància, esquitxen tot l’espai amb les desferres d’un poble commogut i esporuguit. La familia de llengües =  Una família lingüística és un grup de llengües emparentades històricament i que semblen derivar d'una llengua més antiga que per diversificació dialectal va donar lloc a diferents llengües, normalment inintel·ligibles entre si. En sentit estricte, una família de llengües és una unitatfilogenètica, és a dir, tots els seus membres deriven d'un ancestre comú. Un morfema, també anomenat o monema és la unitat mínima significativa de la primera articulació o divisió del signe lingüístic: el mot. El morfema és, doncs, la unitat mínima indescomponible en l'aspecte sincrònic i que expressa els diversos accidents i altres elements gramaticals de relació d'inventari en cada llengua. Més informalment un morfema és una classe d'equivalència de seqüències de fonemes o d'alteracions sistemàtiques de la forma fonològica d'un mot per expressar una relació gramatical o un canvi de sentit sistemàticament. La realització concreta d'un morfema es denomina morf, i un morfema és el conjunt de morfs de funció equivalent. En la majoria de les llengües els morfs prenen la forma d'afixos (sufixos, prefixos i rarament, infixos), encara que també existeixen les alteracions a l'arrel com ara els allargaments, els canvis tonals, les reduplicacions, les relacions paradigmàtiques i altres procediments abstractes. Quan els morfs són afixos és gairebé sempre possible segmentar el mot en els seus formants bàsics, encara que en algunes llengües en què els morfs es realitzen amb procediments aliens a l'afixació, això pot ser impossible. Els sons vocàlics i els sons consonàntics Quan llegeixes en veu alta i quan parles, fas servir sons. Aquests sons poden ser vocàlics o consonàntics. Quan els escrivim, els representem amb lletres. §  Les vocals representen sons vocàlics: classe §  Les consonants representen sons consonàntics: pati El sistema vocàlic Els vuit son vocàlics  de la nostra llengua es poden classificar segons l’obertura de la boca en pronunciar-los Fixa’t en l’obertura de la boca quan pronuncies les vocals d’aquestes paraules: fa, set, gent, per, cinc, són, sort, sud. §  Si dius fa, set, sort, obres molt la boca. §  Si dius cinc, són, gent, sud, tanques la boca. §  Si dius per, la boca té una obertura mitjana. Les vocals tòniques Quan pronuncies les vocals en posició tònica canvies el so segons que obris o tanquis més la boca.  Les vocals a, i, u tenen un únic so. §  La a té sempre un so obert §  Les vocals i, u el tenen sempre tancat. Les vocals, e, o poden tenir els dos sons, obert i tancat. §  En medi i sòlid la e i la o sonen obertes §  En ambient i molta la e i la o sonen tancades Les vocals àtones Quan pronuncies les vocals en posició àtona, unifiques els sons d’algunes grafies. §  Les vocals a, e en posició àtona sonen igual, és a dir, tenen un únic so, s’anomena vocal neutra: terrat, casa §  La vocal o en posició àtona sona com una u: Joan, només. §  Les i, u tenen el mateix so, àtones que tòniques. La vocal neutra El so intermedi entre a i e s’anomena vocal neutra i només el podem trobar en síl·labes àtones. El so vocal neutra el podem trobar escrit amb  a o e. §  ze-bra §  lli-bre §  mes-tra §  mes-tre §  or-gue §  ca-mell §  e-le-fant